Castell de Juià
1 "Un castell entre el Ter i les Gavarres"
El castell de Juià és un dels béns patrimonials més singulars del municipi i del territori situat entre el Ter i les Gavarres.
Les excavacions arqueològiques, juntament amb les de consolidació, restauració i adequació, endegades per l'Ajuntament i la Diputació de Girona entre els anys 2014 i 2026, han permès desenterrar-lo de les runes que el cobrien i l'espessa boscúria que l'amagava, refer-ne la història i fer-lo visitable.
La recent recuperació del conjunt ha consistit, en primer lloc, en l'excavació i consolidació de les restes conservades. I, posteriorment, en la seva adequació per a la visita. Concretament, s'ha bastit un pont d'accés que travessa el fossat, just on es trobava l'original. Mentre que interiorment, s'ha recuperat una escala que des del pati permetia accedir a les estances superiors, la qual ha esdevingut un magnífic mirador sobre l'entorn.
Els orígens del castell es remunten a l'alta edat mitjana, entre els segles X i XI, un període entre la fi del domini carolingi i la consolidació del sistema feudal. La seva vida va acabar de manera sobtada a finals del segle XV, en el context de la guerra civil catalana i de la fi de l'edat mitjana.
2 "500 anys de domini"
El castell de Juià va tenir una vida d'uns cinc segles.
La construcció més antiga és una estança situada al sud, de planta rectangular i 40 m², amb els extrems corbats. Probablement correspon a la base d'una torre aïllada, al voltant de la qual es va desenvolupar el castell.
Entre els segles XI i XIII l'edifici es va ampliar cap al nord amb un recinte de planta quadrada, que arribava als 170 m² de superfície interior. Els murs d'aquest moment tenen nombroses espitlleres, disposades en dues rengleres superposades.
A la segona meitat del segle XIV, el castell va experimentar una gran ampliació pels costats est, nord i oest, fins a assolir uns 500 m². L'interior es va reorganitzar segons un model típic de l'arquitectura gòtica, s'hi va construir una cisterna i es va excavar un fossat al voltant del recinte. L'accés principal se situava al nord, a través d'un pont sostingut per tres arcs.
Finalment, es van reforçar els murs perimetrals amb murs atalussats. Aquestes reformes podrien estar relacionades amb els danys causats pel terratrèmol de 1428 i amb la necessitat de resistir millor els atacs amb armes de foc, cada vegada més presents.
3 "El control del territori"
Dins dels antics territoris del comtat i del bisbat de Girona, hi havia una línia de sis castells medievals situats molt propers entre si: Sant Martí Vell, Juià, Palagret, Celrà, Barbavella i Campdorà.
Situat a la falda d'un dels contraforts septentrionals de les Gavarres, en una posició lleugerament elevada, el castell de Juià dominava visualment la plana travessada pel Ter. Des d'aquest punt mantenia contacte visual amb altres castells de la zona, com els de Cervià de Ter, Medinyà i Rabós del Terri.
Aquesta situació estratègica explica, en part, la construcció i la funció del castell. Juntament amb els altres castells de l'entorn, permetia controlar les principals vies de comunicació que facilitaven l'accés a Girona des dels comtats de Besalú i Empúries: l'antic camí d'Empúries, la via Francisca i el mateix riu Ter.
L'altra funció bàsica era la d'administrar un dels dominis del bisbe de Girona amb els pagesos que n'eren vassalls (homes i dones solius) i les terres que aquests treballaven. Cobrava el delme (una desena part de les collites) i altres produccions i treballs que els pagesos havien de lliurar.
4 "Els senyors del Castell"
Les primeres referències documentals conservades del castell daten de la segona meitat del segle XI. Aquestes indiquen que, com també passava amb els castells veïns de Palagret i Celrà, el seu propietari era el bisbe de Girona.
El bisbe no gestionava directament el castell. El seu domini estava infeudat a petits nobles, els senyors de Juià, que s'encarregaven d'administrar-lo en nom seu. Entre aquests hi trobem Bernat Geli, l'any 1087, i Umbert Basella, l'any 1114.
Al segle XIII el castell estava infeudat als senyors de Cervià , que al seu torn l'havien subinfeudat als senyors de Juià. L'any 1247 Berenguer Sitjar, casat amb Gausberta de Juià, va rebre el castell i la seva jurisdicció de mans del senyor de Cervià. El matrimoni també tenia el domini dels castells de Palagret i Celrà.
Més tard, l'any 1317, la senyora Sibil·la de Güell, filla del difunt cavaller Berenguer de Juià, va reconèixer la seva dependència respecte de Guerau de Cervià pel castell de Juià, i l'any 1326 aquest cavaller reconegué que tenia el castell per cessió del bisbe de Girona.
5 "Una fi traumàtica"
El final del castell de Juià va ser sobtat i violent. L'edifici va ser atacat amb bombardes, uns canons primitius, que van afectar especialment la zona de l'entrada. Després de l'assalt, es van desmuntar o inutilitzar diversos elements estructurals del castell, com finestres, portes, escales i la cisterna. Finalment, un gran incendi va provocar-ne la destrucció i l'abandonament definitiu.
Aquesta fi sobrevinguda ha permès recuperar-ne la vaixella, olles, gerres, monedes de coure, ferros de por¬ta, panys, aplics de mobles, sivelles, llums d'oli, tisores de xollar, cadenes, eines del camp, etc., i un conjunt rellevant d'armes com ara un es¬cut, una punta de llança, una daga, ganivets, puntes de sageta, elements d'una ballesta i peces d'armadura (bri¬gantines). Al rebost es van conservar aliments carbonitzats, com nous, avellanes, préssecs, albercocs, ci¬reres, olives, glans, faves i pinyons.
La destrucció de la fortalesa se situa en el marc de la Guerra Civil Catalana (1462-1472), també conegut com "època de les torbacions". Les cròniques expliquen que el 12 d'octubre de 1466 el poble de Juià fou sot¬mès per les tropes de la reina Joana Enríquez en la campanya militar que duia en terres giro¬nines i empordaneses contra els partidaris de la Generalitat.
L'any 1480 el noble Ivany de Castre i de Pinós, procurador dels senyors del castell de Juià, va reclamar als habitants de la parròquia que havien de pagar i fer les obres de reforma del castell. Aquests s'hi van negar i el castell no es va reconstruir mai més.