El castell d'Esponellà
Plafó 1. Barbacana
El castell d'Esponellà
El castell està situat damunt d'un turó amb un ampli domini visual del seu entorn i del riu Fluvià. Les primeres notícies daten del segle XI, quan s'esmenta l'existència d'una petita fortificació. L'any 1265 el rei Jaume I atorgà el dret de construir el primer castell, tot i que la majoria d'estructures que actualment són visibles corresponen a les obres d'ampliació que es van fer al segle XV.
L'entrada al castell era a través de la barbacana, un fortí avançat envoltat d'un fossat. Passada la portalada, s'arribava al pati d'armes, coronat amb un gran arc que encara conserva els escuts de les famílies Corbera i Desplà, promotors de la gran reforma del segle XV.
Les estances inferiors del castell eren destinades al treball i a l'emmagatzematge. S'han conservat elements singulars, com les arrencades de dos grans arcs de mig punt, piques de pedra per guardar oli i una gran fresquera subterrània.
Des del pati d'armes, pujant per una rampa, s'arriba a la capella i les estances superiors, on es conserven els vestigis d'un trull d'oli i un paviment de lloses de travertí. També des del pati arrenca l'escala que portava al primer pis, utilitzat com a residència dels barons, del qual només s'han pogut recuperar elements arquitectònics rellevants com llindes o brancals d'obertures.
Plafó 2. Entrada
Història i evolució
Durant les excavacions que s'han fet al castell, s'han recuperat diversos fragments de material d'època romana, que podrien indicar l'existència d'una torre de control del territori i del pas del riu Fluvià.
La primera referència escrita d'Esponellà, de l'any 921, parla de l'altar de Sant Cebrià de l'església parroquial. Hi ha una única referència a una petita fortificació o torre de guaita, de la qual eren castlans, durant el segle XI, els Creixell de Borrassà.
L'any 1265, el rei Jaume I va atorgar a Guillem de Palera el dret de construir un primer castell, amb l'obligació de prestar-li homenatge. La fortificació ocupava la part superior del turó. El seu perímetre tenia forma aproximadament triangular i estava envoltat d'una muralla, de la qual actualment es conserven els costats nord i oest.
Els escrits de Gaspar de Berart, del segle XVIII, parlen del mal estat del castell a principis del segle XIV: «[...] fou també dirruit o es troba dirruit en 1308». Posteriorment, l'any 1382, quan n'era propietari Guillem Colteller, Gaspar de Berart esmenta: «Nota que dit castell fou dirruit en 1382 y reedificat de bens propis del sotsveguer y jutge de Besalú en castich de la pertorbació feta per ells al Sr. De Esponellà».
A la segona meitat del segle XV i amb el casament d'Aldonça de Corbera amb Guerau Desplà, es va dur a terme una ampliació i remodelació total del castell: la muralla perimetral es va reforçar amb la construcció d'una escarpa exterior i una barbacana davant de la porta d'entrada al castell, l'edifici es va ampliar amb noves estances al costat de migdia, i l'interior es va ennoblir i embellir.
El mes de novembre de 1647 se celebrà la darrera missa a la capella del castell, que encara es mantenia en bones condicions. Tanmateix, tal com explica Gaspar de Berart, l'any 1656 ja estava abandonat i mig derruït, i en va començar l'espoli.
Plafó 3. Escala del pati d'armes
La baronia o senyoria d'Esponellà
Guillem Colteller, després d'adquirir el castell, els molins, el lloc i el terme d'Esponellà l'any 1377 i esdevenir-ne el senyor jurisdiccional a partir del 1381, podia exercir el «mer i mixt imperi», que significava la més alta jurisdicció criminal i la facultat de decidir en causes civils, contencioses, administratives i criminals amb penes lleus.
Era una relació de domini total del senyor sobre la població que vivia a les terres de la seva propietat. Després de les Guerres Remences i de la Sentència arbitral de Guadalupe, l'any 1486, es resolia el conflicte entre senyors i pagesos. Tot i així, es pagaven censos pels masos i les terres, en reconeixement de la propietat directa del senyor.
El primer títol nobiliari de baró d'Esponellà va correspondre a Gaspar de Berart i Cortiada, propietari del castell. Durant el setge borbònic a Barcelona (1713-1714), va ser capità de la Coronela (milícia defensiva de la ciutat). Exiliat a Viena després de la caiguda de Barcelona, l'any 1717 l'arxiduc Carles d'Àustria li va concedir el títol de baró d'Esponellà en agraïment dels seus serveis, distinció que li fou reconeguda poc després per Felip V.
El títol de baró va ser rehabilitat l'any 1899 pel rei Alfons XIII, a favor d'Epifani de Fortuny i de Carpi, atès que la seva mare, Bernarda de Carpi i de Berart, era descendent directa del primer baró d'Esponellà. Actualment, la titularitat de la baronia i la propietat del castell continuen sent de la família Fortuny.
Plafó 4. Pati descobert
Els senyors i senyores del castell
L'any 1381, la fortificació va passar a ser un castell termenat, amb una jurisdicció o terme adscrit, i Guillem Colteller va esdevenir el primer baró d'Esponellà. Malgrat els penons reials que onejaven al castell, els primers anys s'hi van produir diversos assalts, motivats pel rebuig a la nova baronia.
La filla de Guillem, Margarida Colteller, es va casar amb Jaume de Campllong, i quan aquest va morir, en va heretar la titularitat de les senyories de Púbol i Esponellà. Entorn de l'any 1420, es va casar novament, aquesta vegada amb el cavaller Bernat de Corbera. Margarida Colteller va deixar els seus béns a la seva neta Aldonça de Corbera, que l'any 1459 es va casar amb Guerau Desplà i d'Oms, membre d'una de les famílies més importants de Catalunya. I Aldonça promogué obres molt importants d'ampliació i embelliment del castell.
El patrimoni familiar fou heretat per la seva filla, Anna Desplà i de Corbera. Aquesta es va casar amb Miquel Joan de Gralla, un alt funcionari reial de Ferran el Catòlic, i va designar hereu universal el seu fill Francesc de Gralla i Desplà. Heretà la seva neta Lucrècia de Gralla i d'Hostalric, que es va casar amb Francesc de Montcada i de Cardona. Finalment, el darrer baró de la nissaga va ser Gastó de Montcada i de Gralla, que es va vendre la propietat. Des del primer moment, els senyors i senyores d'Esponellà només residien al castell de manera molt puntual i eren representats a la baronia pels seus administradors.
Plafó 5. Zona del magatzem amb arcs
Abandonament i recuperació del castell
A partir de l'abandonament del castell, cap a mitjan segle XVII, va començar l'espoli de tots els elements arquitectònics aprofitables. Aquest saqueig es va perllongar fins als anys seixanta del segle passat.
La recuperació de les restes del castell s'inicià a finals dels anys noranta del segle XX, quan un grup de veïns del poble, de manera voluntària, va començar a desbrossar, desenrunar i consolidar algunes de les estructures de la fortificació. També es van portar a terme diverses campanyes de camps de treball, entre els anys 1999-2000 i 2013-2019.
L'any 2014, el servei de Monuments de la Diputació de Girona va redactar el projecte de restauració del castell, i des d'aquell moment en dirigeix i coordina els treballs d'excavació i recuperació, promoguts i finançats per l'Ajuntament d'Esponellà, amb la participació de la Diputació de Girona i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Prèviament a aquests treballs, la família Fortuny, barons d'Esponellà i propietaris del castell, havien signat un document de cessió del castell en favor de l'Ajuntament d'Esponellà, fet que ha possibilitat la intervenció i la recuperació de l'edifici.
Aquests treballs han comportat l'excavació arqueològica de les restes del castell, que ha permès comprendre el funcionament i la configuració del conjunt. També s'ha dut a terme una important tasca de consolidació i restauració de les estructures que se n'havien conservat, algunes de les quals estaven en perill imminent d'ensorrament. Finalment, s'ha adequat el recorregut per a la visita, i s'ha aconseguit així la recuperació i la revaloració d'uns dels elements històrics i arquitectònics més importants del Pla de l'Estany.
Plafó 6. Entrada de la capella
Els Berart, nous barons d'Esponellà
Al començament del segle XVII, el castell va canviar de propietari diverses vegades. Gastó de Montcada i de Gralla el va vendre a Jeroni Vila i d'Hortis, ciutadà honrat de Barcelona, que el va deixar en testament a la seva neta, Beatriu Vila, que va morí prematurament, i en va rebre l'herència el seu germà, Jaume Ramon Vila i d'Hortis, prevere de la Seu de Barcelona.
El 20 de febrer de 1637, Jaume Ramon Vila va vendre el castell a Josep de Berart i de Gassol, ciutadà de Barcelona, que va rebre el privilegi de cavaller el juliol del mateix any. Un dels personatges més il·lustres i coneguts de la família Berart és Gaspar de Berart i Cortiada, que l'any 1717 va rebre el títol nobiliari de baró per part de l'arxiduc Carles d'Àustria, títol que, posteriorment, l'any 1728, li va ser reconegut per Felip V.
Gaspar de Berart i Cortiada, malgrat que residia a Barcelona, va sol·licitar el permís per reconstruir el castell i així poder emmagatzemar els productes procedents dels delmes i els censos de la baronia. L'any 1731 va adquirir una casa al carrer Major de Banyoles, on va fixar el seu escut nobiliari. Actualment, aquesta peça és damunt la porta d'entrada de cal Baró, seu de l'Ajuntament d'Esponellà.
Tanmateix, la figura de Gaspar de Berart va més enllà del fet militar. També va mostrar un gran interès per la història. Va documentar i comentar antics textos referents a la història d'Esponellà, així com de les jurisdiccions medievals i dels castells termenals en general.
Després dels Berart, els propietaris del castell van passar a ser les famílies Fluvià, Carpi i, finalment, els Fortuny, sempre per matrimoni o descendència. El títol de baró va ser rehabilitat l'any 1899 pel rei Alfons XIII, a favor d'Epifani de Fortuny i de Carpi, atès que la seva mare, Bernarda de Carpi i de Berart , era descendent directa del primer baró d'Esponellà. Fins al moment actual, la titularitat de la baronia i la propietat del castell continuen sent de la família Fortuny.
Plafó 7. Capella
La capella
La primera notícia d'una capella dins el castell correspon a l'any 1386, quan l'infant Joan concedí als prohoms d'Esponellà el dret de crear una confraria que es constituiria a l'església del castell. Pocs anys després, el 1399, es parlava de la «capella de Nostra Senyora de l'Esperança, construïda dins lo castell d'Esponellà».
El presbiteri està pavimentat amb rajoles esmaltades de color blau amb el motiu decoratiu de la rosa gòtica, i a la resta de la sala el paviment combinava cairons amb rajoles decorades. Al sostre hi havia un arc d'alabastre amb decoracions motllurades i les parets tenien motius amb pintura negra i vermella. La porta d'entrada també era l'alabastre, amb una llinda decorada amb un corb, símbol de la família Corbera.
Diu la llegenda que, a mitjan segle XVII, el baró va ordenar matar el mossèn de la capella del castell, perquè havia començat a celebrar la missa abans que ell arribés. És cert que el mossèn va tenir una tràgica mort, per ordre dels inquisidors de Barcelona. A la consueta de la parròquia d'Esponellà hi ha una anotació de mitjan segle XVIII que recull el fet següent: «Als 1 de Novembre de 1647, al revestirse pera dir missa en la capella del castell de dita baronia, lo Rt. Pera Pifarrer, Rr. De Esponellà, li tiraren dos o tres escopetades lo dia de tots sants de dit mes y añ y morí lo dia 15 havent rebut tots los sacraments. No se digué més missa en dita capella».
Plafó 8. Trull
L'economia
Els ingressos de la baronia procedien sobretot dels impostos que cobraven als seus serfs. La població pagava drets i impostos al senyor, en efectiu o en espècies, en reconeixement de la seva propietat directa. La documentació de l'època revela que els pagesos pagaven en espècies amb blat, ordi, civada, oli, vi, raïm, gallines, pollastres, ous, formatge, oques i palla.
A part dels delmes i els censos, el patrimoni de la baronia permetia obtenir altres fonts d'ingressos. El més important era l'explotació del bestiar i de les terres de la propietat.
Cal destacar també el pontatge, que és l'impost que es pagava per poder travessar el pont sobre el riu Fluvià. Alhora, des d'antic, la jurisdicció d'Esponellà tenia molins que aprofitaven la força de l'aigua del Fluvià. Els vassalls de la demarcació estaven obligats a utilitzar el molí de la demarcació per moldre els grans, i a mantenir en bon estat la resclosa. A més, la baronia mantenia en emfiteusi (el dret d'ús a canvi del pagament d'un cànon anual) el control de les aigües del Fluvià que travessen el seu territori i el dret de pesca, la carnisseria, la taverna i la fleca dins la jurisdicció.
El trull d'oli
L'espai on som correspon a un trull destinat a l'obtenció d'oli. Malgrat les poques restes que se n'han conservat, hi ha tots els elements que formen l'espai. El més important és l'àmbit de les moles, on encara es conserva una part de la sotana o sotamola, la mola inferior. També hi ha el fonament de les càbries, l'estructura de ferro i fusta que permetia el treball de la mola; una sitja per emmagatzemar les olives abans de la molta, i una pica que contenia aigua, entre altres elements.
Panel 1. Barbacana
El castillo de Esponellà
El castillo está situado sobre una colina con un amplio dominio visual de su entorno y del río Fluvià. La primera información que tenemos de él es del siglo XI, cuando se menciona la existencia de una pequeña fortificación. En 1265, el rey Jaime I otorgó el derecho de construir el primer castillo, aunque la mayoría de estructuras visibles actualmente corresponden a las obras de ampliación que se llevaron a cabo durante el siglo XV.
La entrada al castillo se llevaba a cabo a través de la barbacana, un fortín avanzado rodeado por un foso. Una vez se cruzaba la portalada, se llegaba al patio de armas, coronado con un gran arco que todavía conserva los escudos de las familias Corbera y Desplà, promotores de la gran reforma del siglo XV.
Las estancias inferiores del castillo estaban destinadas al trabajo y al almacenamiento. Se han conservado elementos singulares, como las partes iniciales de dos grandes arcos de medio punto, pilas de piedra para guardar aceite y una gran fresquera subterránea.
Desde el patio de armas, subiendo por una rampa, se llega a la capilla y las estancias superiores, donde se conservan los vestigios de una almazara de aceite y un pavimento de losas de travertino. También desde el patio sale la escalera que llevaba a la primera planta, utilizada como residencia de los barones, de la que únicamente se han podido recuperar elementos arquitectónicos relevantes como dinteles o jambas de aberturas.
Panel 2. Entrada
Historia y evolución
Durante las excavaciones que se han llevado a cabo en el castillo, se han recuperado varios fragmentos de material de época romana, que podrían indicar la existencia de una torre de control del territorio y del paso del río Fluvià.
La primera referencia escrita de Esponellà, del año 921, hace referencia al altar de San Cebrián en la iglesia parroquial. Solo se hace una única referencia a una pequeña fortificación o torre de vigilancia, cuyos castellanos durante el siglo XI fueron los Creixell de Borrassà.
En 1265, el rey Jaime I otorgó a Guillermo de Palera el derecho de construir el primer castillo, con la obligación de rendirle homenaje. La fortificación ocupaba la parte superior de la colina. Su perímetro tenía una forma aproximadamente triangular y estaba rodeado por una muralla, de la que actualmente se conservan las zonas norte y oeste.
Los escritos de Gaspar de Berart, del siglo XVIII, hablan del mal estado del castillo a principios del siglo XIV: «[...] fue también derruido o se encuentra derruido en 1308». Posteriormente, en el año 1382, cuando era propiedad de Guillem Colteller, Gaspar de Berart explica: «Nota que dicho castillo fue derruido en 1382 y reedificado de bienes propios del subveguer y juez de Besalú como castigo por la perturbación llevada a cabo por ellos al Sr. De Esponellà».
En la segunda mitad del siglo XV y con la boda de Aldonça de Corbera con Guerau Desplà, se llevó a cabo una ampliación y remodelación total del castillo: la muralla perimetral se reforzó con la construcción de una escarpa exterior y una barbacana delante de la puerta de entrada al castillo, el edificio se amplió con nuevas estancias en el lado del mediodía, y el interior se ennobleció y embelleció.
En noviembre de 1647 se celebró la última misa en la capilla del castillo, que todavía se mantenía en buenas condiciones. Sin embargo, tal y como explica Gaspar de Berart, en 1656 ya estaba abandonado y medio derruido, y empezó su expolio.
Panel 3. Escalera del patio de armas
La baronía o señoría de Esponellà
Guillem Colteller, después de adquirir el castillo, los molinos, el lugar y el término de Esponellà en 1377, y convertirse en el señor jurisdiccional a partir de 1381, podía ejercer el «mero y mixto imperio», que significaba la más alta jurisdicción criminal y la facultad de decidir en causas civiles, contenciosas, administrativas y criminales con penas leves.
Era una relación de dominio total del señor sobre la población que vivía en las tierras de su propiedad. Después de las guerras remensas y de la Sentencia Arbitral de Guadalupe, en 1486, se resolvió el conflicto entre señores y campesinos. Sin embargo, se pagaban censos por las masías y las tierras, en reconocimiento de la propiedad directa del señor.
El primer título nobiliario de barón de Esponellà correspondió a Gaspar de Berart i Cortiada, propietario del castillo. Durante el asedio borbónico en Barcelona (1713-1714), fue capitán de la Coronela (milicia defensiva de la ciudad). Exiliado en Viena después de la caída de Barcelona, en 1717 el archiduque Carlos de Austria le concedió el título de barón de Esponellà en agradecimiento a sus servicios, distinción que le fue reconocida poco después por Felipe V.
El título de barón fue rehabilitado en 1899 por el rey Alfonso XIII, a favor de Epifani de Fortuny i de Carpi, dado que su madre, Bernarda de Carpi i de Berart, era descendiente directa del primer barón de Esponellà. Actualmente, la titularidad de la baronía y la propiedad del castillo siguen perteneciendo a la familia Fortuny.
Panel 4. Patio descubierto
Los señores y señoras del castillo
En 1381, la fortificación pasó a ser un castillo amojonado, con una jurisdicción o término adscrito, y Guillem Colteller se convirtió en el primer barón de Esponellà. Pese a los pendones reales que ondeaban en el castillo, en los primeros años se produjeron varios asaltos, motivados por el rechazo a la nueva baronía.
La hija de Guillem, Margarida Colteller, se casó con Jaume de Campllong y, cuando este murió, heredó la titularidad de las señorías de Púbol y Esponellà. Alrededor del año 1420, se casó de nuevo, esta vez con el caballero Bernat de Corbera. Margarita Colteller dejó sus bienes a su nieta Aldonça de Corbera, que en 1459 se casó con Guerau Desplà i d'Oms, miembro de una de las familias más importantes de Cataluña. Y Aldonça promovió obras muy importantes de ampliación y embellecimiento del castillo.
El patrimonio familiar fue heredado por su hija, Anna Desplà i de Corbera. Esta se casó con Miquel Joan de Gralla, un alto funcionario real de Fernando el Católico, y designó heredero universal a su hijo Francesc de Gralla i Desplà. Lo heredó su nieta Lucrècia de Gralla i d'Hostalric, que se casó con Francesc de Montcada i de Cardona. Finalmente, el último barón del linaje fue Gastó de Montcada i de Gralla, que vendió la propiedad. Desde el primer momento, los señores y señoras de Esponellà solo residían en el castillo de forma muy puntual y eran representados en la baronía por sus administradores.
Panel 5. Zona del almacén con arcos
Abandono y recuperación del castillo
A partir del abandono del castillo, a mediados del siglo XVII, empezó el expolio de todos los elementos arquitectónicos aprovechables. Este saqueo se prolongó hasta los años sesenta del siglo pasado.
La recuperación de los restos del castillo se inició a finales de los años noventa del siglo XX, cuando un grupo de vecinos del pueblo, de forma voluntaria, empezó a desbrozar, desescombrar y consolidar algunas de las estructuras de la fortificación. También se llevaron a cabo varias campañas de campos de trabajo, entre 1999-2000 y 2013-2019.
En 2014, el servicio de Monumentos de la Diputació de Girona redactó el proyecto de restauración del castillo, y desde ese momento dirige y coordina los trabajos de excavación y recuperación, promovidos y financiados por el Ayuntamiento de Esponellà, con la participación de la Diputació de Girona y del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Previamente a estos trabajos, la familia Fortuny, barones de Esponellà y propietarios del castillo habían firmado un documento de cesión del castillo en favor del Ayuntamiento de Esponellà, lo que ha posibilitado la intervención y la recuperación del edificio.
Estos trabajos han supuesto la excavación arqueológica de los restos del castillo, la cual ha permitido comprender el funcionamiento y la configuración del conjunto. También se ha llevado a cabo una importante labor de consolidación y restauración de las estructuras que se habían conservado, algunas de las cuales estaban en peligro inminente de derrumbe. Finalmente, se ha adecuado el recorrido para la visita, consiguiendo así la recuperación y la revalorización de uno de los elementos históricos y arquitectónicos más importantes del Pla de l'Estany.
Panel 6. Entrada a la capilla
Los Berart, nuevos barones de Esponellà
A inicios del siglo XVII, el castillo cambió de propietario varias veces. Gastó de Montcada i de Gralla lo vendió a Jeroni Vila i d'Hortis, un ciudadano honrado de Barcelona. Este lo dejó en testamento a su nieta, Beatriu Vila, que murió prematuramente, y recibió la herencia su hermano, Jaume Ramon Vila i d'Hortis, presbítero de la Seu de Barcelona.
El 20 de febrero de 1637, Jaume Ramon Vila vendió el castillo a Josep de Berart i de Gassol, ciudadano de Barcelona, que recibió el privilegio de caballero en julio del mismo año. Uno de los personajes más ilustres y conocidos de la familia Berart es Gaspar de Berart i Cortiada, que en 1717 recibió el título nobiliario de barón por parte del archiduque Carlos de Austria, título que, posteriormente, en 1728, le fue reconocido por Felipe V.
Gaspar de Berart i Cortiada, aunque residía en Barcelona, solicitó el permiso para reconstruir el castillo y así poder almacenar los productos procedentes de los diezmos y censos de la baronía. En 1731 adquirió una casa en la calle Major de Banyoles, donde fijó su escudo nobiliario. Actualmente, esta pieza está sobre la puerta de entrada a cal Baró, sede del Ayuntamiento de Esponellà.
Sin embargo, la figura de Gaspar de Berart va más allá del ámbito militar. También mostró un gran interés por la historia. Documentó y comentó textos antiguos sobre la historia de Esponellà, así como de las jurisdicciones medievales y los castillos amojonados en general.
Tras los Berart, los propietarios del castillo pasaron a ser las familias Fluvià, Carpi y, finalmente, los Fortuny, siempre por matrimonio o descendencia. El título de barón fue rehabilitado en 1899 por el rey Alfonso XIII, a favor de Epifani de Fortuny i de Carpi, dado que su madre, Bernarda de Carpi i de Berart , era descendiente directa del primer barón de Esponellà. Hasta la actualidad, la titularidad de la baronía y la propiedad del castillo siguen siendo de la familia Fortuny.
Panel 7. Capilla
La capilla
La primera noticia de la existencia una capilla dentro del castillo es del año 1386, cuando el infante Juan concedió a los prohombres de Esponellà el derecho de crear una cofradía que se constituiría en la iglesia del castillo. Pocos años después, en 1399, se hablaba de la «capilla de Nuestra Señora de la Esperanza, construida en el castillo de Esponellà».
El presbiterio está pavimentado con baldosas esmaltadas de color azul con un motivo decorativo de la rosa gótica y, en el resto de la sala, el suelo combinaba baldosas cuadradas con otras de decoradas. En el techo había un arco de alabastro con decoraciones molduradas y las paredes tenían motivos con pintura negra y roja. La puerta de entrada también era de alabastro, con un dintel decorado con un cuervo, símbolo de la familia Corbera.
Cuenta la leyenda que, a mediados del siglo XVII, el barón ordenó matar al cura de la capilla del castillo porque había empezado a celebrar la misa antes de que él llegara. Es cierto que el cura tuvo una trágica muerte, por orden de los inquisidores de Barcelona. En la consueta de la parroquia de Esponellà hay una anotación de mediados del siglo XVIII que recoge el siguiente hecho: «El 1 de noviembre de 1647, al revestirse para decir misa en la capilla del castillo de dicha baronía, al Rt. Pera Pifarrer, Rr. De Esponellà, dispararon dos o tres veces con una escopeta el Día de Todos los Santos de dicho mes y año, y murió el día 15 habiendo recibido todos los sacramentos. No se celebró ninguna misa más en dicha capilla».
Panel 8. Almazara
La economía
Los ingresos de la baronía procedían sobre todo de los impuestos que cobraban a sus siervos. La población pagaba derechos e impuestos al señor, en efectivo o en especias, en reconocimiento de su propiedad directa. La documentación de la época revela que los campesinos pagaban en especias con trigo, cebada, avena, aceite, vino, uvas, gallinas, pollos, huevos, queso, gansos y paja.
Aparte de los diezmos y censos, el patrimonio de la baronía permitía obtener otras fuentes de ingresos. Lo importante era la explotación del ganado y de las tierras que poseía.
Cabe destacar también el pontaje, que es el impuesto que se pagaba para poder atravesar el puente sobre el río Fluvià. Asimismo, desde la antigüedad, la jurisdicción de Esponellà tenía molinos que aprovechaban la fuerza del agua del Fluvià. Los vasallos de la demarcación estaban obligados a utilizar el molino de la demarcación para moler los granos y a mantener la esclusa en buen estado. Además, la baronía mantenía en enfiteusis (el derecho de uso a cambio del pago de un canon anual) el control de las aguas del Fluvià que atraviesan su territorio y el derecho de pesca, así como la carnicería, la taberna y la panadería que estaban dentro de la jurisdicción.
La almazara de aceite
El espacio donde nos encontramos corresponde a una almazara destinada a la obtención de aceite. A pesar de los pocos restos que se han conservado, aún hay todos los elementos que forman el espacio. Lo más importante es la zona de las muelas, donde todavía se conserva una parte de la sotana o sotamola, la muela inferior. También queda el cimiento de las cabrias, la estructura de hierro y madera que permitía el trabajo de la muela; un silo para almacenar las aceitunas antes de molerlas, y una pila que contenía agua, entre otros elementos.